<![CDATA[Terra i Mar - Lugares de interés]]>http://www.valenciaterraimar.org/caCopyright 2012. València, Terra i MarWed, 27 Jun 2012 22:00:00 GMTTue, 26 Jun 2012 22:00:00 GMT<![CDATA[CONOCE LOS HORNOS DE CALÇ<p>Els calcinaires:</p> <p>L’ofici ha estat des de sempre vinculat a la terra, com una ocupació pròpia del sector primari, majoritari en les societats d’autoconsum. Els calcinaires netejaven la serra de ramalla, altament inflamable, arreplegaven la pedra calcària que aflorava de manera natural i també la procedent dels talls per a fer nous bancals. La calç, que produïen a partir d’una cocció controlada, tenia aplicació en l’obra, l’agricultura i la ramaderia, i creava un cicle vital quasi perfecte des del punt de vista mediambiental. Cada calcinaire portava la seua pròpia colla, que era essencialment familiar i que s’incrementava amb jornalers més o menys fixos i més o menys especialitzats.</p> <p>L’espai físic del forn rarament era propietat de qui es posava a cremar. Els forns estaven situats en propietats comunals dels municipis i els calcinaires els utilitzaven alternant-se de manera rotatòria i discrecional; o bé eren terres d’alguna heretat. La propietat de la finca rústica en què estava enclavat el forn rebia beneficis, ja fóra una porció de calç o un tant a canvi de la llenya. No es cobrava res ni per la pedra ni per l’ús del forn. El treball eventual de calcinaire sovint es complementava amb altres ocupacions de les habituals que proporcionava la serra, com tallar pins per a carbó, arreplegar branques per al forn del pa, nugar espart o fer garrots els dies de mal temps, etc.</p> <p>Els calcinaires es veien obligats a superar l’horari solar, suportant inclemències meteorològiques i patiments; no obstant això, el contacte directe amb la naturalesa i la calç els feia, segons diuen, resistents i immunes a moltes malalties. Era un ofici dur i tenaç, on els guanys eren pocs en comparació a les penalitats que havien de passar. Forns de calç: Es troben integrats en el paisatge, normalment camuflats sota la massa vegetal, o poc visibles per estar afonats. Majoritàriament es troben abancalats o a peu de serra, fins i tot al mig d’esta. Se solia buscar el desnivell d’un vessant de la serra o d’un morro o el talús d’eixida d’un barranc per a obrir el cos cilíndric en el substrat compacte i estalviar així part de l’obra de fàbrica del mur circumdant. A pesar d’açò, també es troben alguns en el pla. D’esta manera, la ubicació dels forns tradicionals solia ser pròxima a jaciments o punts d’extracció de les matèries primeres, la pedra i la llenya. Prop del forn hi havia una barraca utilitzada com a refugi durant la crema, quan el forn havia d’estar atés sense interrupció. Els forns solien consistir en un buit cilíndric, l’olla, descobert per la part superior i que té una entrada frontal molt poques vegades coberta per un porxe, que secciona el mur circumdant i delimitador de la pròpia cavitat crematòria. Els flancs del mur, als costats de l’entrada, es denominen baluards; trobem forns amb mur de fàbrica de pedra jornal amb morter i altres més moderns fets o refets per dins amb rajola cuita.</p> <p>Processos d’elaboració: La capacitat dels forns oscil•lava entre les 30 i 50 tones de pedra viva, encara que en podia haver-hi de més grans. El primer pas per a l’elaboració consistia a armar la fornada, és a dir, col•locar la càrrega calcària disposada per a aplicar-li el procés de cocció. La pedra s’havia d’extraure o arreplegar, seleccionar-la i classificar-la segons la grandària. S’havia de trencar destrament per a preparar les pedres que conformarien la volta, subjectant la resta de la càrrega i deixant lliure el receptacle interior que havia d’allotjar la combustió. Del procés de trencat d’estes pedres sorgien els calços i l’arrimaparet, és a dir la pedra menor amb què s’omplien els buits que deixaven les pedres més grans en l’interior del forn. Una vegada el forn estava ple de pedra, ordenada meticulosament, fins al nivell superior de la paret circumdant, es completava la càrrega fent un caramull a l’estil d’una cúpula denominat cóp o caputxa.</p> <p>El treball de muntatge podia allargar-se fins quasi una setmana. La duració de la crema era relativa, depenent del tipus de llenya i pedra utilitzada, de la grandària del forn, etc. No obstant això, normalment s’empraven unes 72 hores cremant ininterrompudament. Els calcinaires feien torns dia i nit per a controlar la crema, fins que les flames que eixien per la caputxa presentaven una coloració blavosa i el color de la pedra adquiria la tonalitat pròpia de la calç. Este era el senyal del final de la cocció. Una vegada el forn s’havia refredat, s’havia de traure la calç i ensacar-la o triturar-la. El buidatge del forn es feia de forma manual, començant pel centre del cóp. Era un treball dur, perquè el forn conservava encara una elevada temperatura. La calç: La calç és l’òxid impur obtingut de l’escalfament de la pedra calcària a temperatures superiors als mil graus centígrads.</p> <p> </p> <p>La calç es produïa quan el foc, aplicat a la pedra viva de manera permanent i controlada durant un temps determinat, provocava que es desprenguera l’anhídrid carbònic, i una pèrdua de pes pròxima al 47 per cent. Els usos de la calç eren:</p> <p>- La construcció, ja que abans que es generalitzara l’ús del ciment mesclat amb arena, la calç era l’element actiu i cohesionador. S’ha utilitzat també per a emblanquinar les façanes i l’interior de les cases, a més del seu ús decoratiu, servia per a donar-li a la casa impermeabilitat i aïllament tèrmic.</p> <p>- En l’agricultura s’utilitzava per a evitar diverses plagues: utilitzada amb el sulfat de coure prevenia diversos fongs; utilitzada en pols era per a alliberar-se de cucs i erugues de terra; blanquejant els troncs prevenia l’atac d’insectes xilòfags (que ataquen la fusta). - En el camp de la sanitat, com a desinfectant i purificador d’aigües (era costum prendre aigua amb calç per a suplir les faltes de calci).</p> <p>- Industrialment s’ha utilitzat com a component bàsic en la fabricació de vidre, paper i ceràmica.</p> <p>Conclusió: Actualment encara es poden trobar restes d’estos forns dispersos sobretot a Fontanars dels Alforins, on se’n poden identificar més d’una trentena. Gran part d’estos es troben mig derruïts, altres han sigut envaïts per la mala herba i altres, desgraciadament, han sigut convertits en abocadors o simplement enderrocats per l’acció irrespectuosa de l’home.</p> <p>Com arribar? Per a conéixer la situació dels forns, poseu-vos en contacte amb l’Ajuntament de Fontanars dels Alforins.</p> <p>- tel. 962 222 233</p> <p>- correu electrònic, fontanarsdelsalforins.adl@cv.gva.es</p>]]>

imagen]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=10376http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=10376aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Mon, 21 Mar 2011 12:17:16 GMT<![CDATA[RUTA DE LAS ESCULTURAS EL PUIG<p>Des de la dècada dels setanta del passat segle, el Puig ha vist enriquit el seu patrimoni artístic amb una sèrie d’escultures urbanes que han deixat una empremta inesborrable en el nostre municipi. Els proposem un passeig autoguiat pels carrers del Puig que els permetrà descobrir onze obres de destacats artistes valencians com Andreu Alfaro Hernández, Ignacio Bayarri Lluch, Nassio, Antonio Sacramento… Tot i que podem confondre-les amb el mobiliari urbà, són autèntiques creacions d’artistes que reclamen la nostra atenció perquè no quede en l’oblit una part molt important de la història dels valencians. Cada una d’elles és una invitació a detindre’ns, observar i reflexionar.</p> <p>Visita gratuïta. Arreplegueu la ruta a la Tourist Info - Visita autoguiada.</p> <p>Duració: 1 hora 30 minuts aproximadament</p> <p>. Com arribar?</p> <p>- Telèfon: el de Tourist Info (961 959 029)</p> <p>- Correu de la Tourist Info: elpuig@touristinfo.net</p>]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9998http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9998aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Mon, 24 Jan 2011 10:30:22 GMT<![CDATA[RUTA “EL PUIG, UN POBLE HISTÒRIC DE L’HORTA”<p>Una ruta etnológica e histórica que discurre por las calles más representativas de una población que ha a lo largo del tiempo ha sabido mantener sus tradiciones. Un apasionante itinerario turístico, que nos descubre historias, secretos y costumbres de un pueblo agrícola desde finales del siglo XVIII hasta mediados del XX. La audio guía está narrada en varios idiomas y adaptada al público adulto e infantil. Visita gratuita Recoger el mp3 y tríptico en la Tourist Info - Visita audio guiada Duración: 1H. 30 minutos aprox.</p>]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9997http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9997aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Mon, 24 Jan 2011 10:29:28 GMT<![CDATA[FORTIFICACIONS DE LA GUERRA CIVIL A EL PUIG<p>En la primavera de 1938 les tropes nacionals avançaven cap a València, per la qual cosa el Govern republicà va haver de plantejar-se una nova estratègia defensiva. Van decidir construir unes fortificacions en forma d’arc entorn de la capital. Esta línia coneguda com el Puig-Los Carasoles, també anomenada La Immediata per ser la més pròxima a València, té 26 km de longitud. S’estén des del Puig fins a Manises i es tracta d’un ampli complex format per trinxeres, búnker, túnels, nius de metralladores i plataformes. En el terme municipal del Puig es conserven cinc punts de defensa. La visita guiada que els proposem recorre el quilòmetre de línia defensiva que s’estén al llarg de la muntanya de la Patà. Podran conéixer de prop com s’ideaven en aquella època les diferents estratègies defensives que van permetre als republicans fer front a l’exèrcit de Franco en els temps de guerra. Visita guiada gratuïta. Duració: 1 hora aproximadament. Punt de trobada: escalinates del Monestir.</p>]]>

imagen]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9996http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9996aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Mon, 24 Jan 2011 10:28:43 GMT<![CDATA[VISITA TEATRALIZADA<p>Es una escenificación de la historia de Jaime I en el Puig. Con distintos personajes de la época de Jaume I (Guillem de Entença, guardián del castillo; una divertida campesina, y un compañero de viaje que parece guardar un secreto), podrá conocer de cerca la gran empresa que inició el rey Jaume I en El Puig: 'la reconstrucción del Castillo para poder reconquistar la ciudad de Valencia'. Una buena forma de aprender divirtiéndose. Visita gratuita</p>]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9995http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9995aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Mon, 24 Jan 2011 10:27:50 GMT<![CDATA[RUTA "LA HUELLA DE JAUME I EN EL PUIG"<p>Un agradable recorrido por el Puig traslada al visitante a la época en la que Jaume I planificó la reconquista de Valencia. ¿Qué acontecía en aquellos tiempos?, ¿Cómo se planteó desde aquí la Reconquista?, ¿Cómo era en aquel entonces el castillo y sus inmediaciones? Comenzando el recorrido en las escaleras de la iglesia del Real Monasterio de Santa María del Puig, atravesando calles y plazas emblemáticas de la población hasta llegar al castillo, se descubrirán las respuestas. Visita gratuita</p>]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9994http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=9994aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Mon, 24 Jan 2011 10:26:57 GMT<![CDATA[MOLINS D’ALCUBLAS (LA SERRANIA)<p>En la població d’Alcublas podem admirar antics molins de vent reconstruïts. Se situen en el cim de la muntanya, des d’on s’admira un bell paisatge en tots els seus vessants. En l’última reconstrucció efectuada per l’Ajuntament, s’ha construït un berenador en el cim. S’hi pot accedir a peu des de l’ermita de Santa Llúcia o en vehicle pel camí que ix de la Balsilla.</p>]]>

imagen]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=2709http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=2709aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Tue, 06 May 2008 09:08:37 GMT<![CDATA[RUTA DE LES TORRES DE VIGILÀNCIA PER LA RIBERA DE XÚQUERA la Ribera de Xúquer es conserven diversos i formidables exemples de torres, les quals realitzaven diferents missions; defensa, vigilància, comunicació i fins i tot duana. Les torres d’este itinerari són torres de guaita i defensives, unes protegien les alqueries islàmiques durant l’època de l’ocupació, des de l’any 711; unes altres s’integraven en la cintura defensiva dels principals nuclis urbans i establien comunicació directa amb torres més pròximes a València mitjançant senyals. Unes altres formaven part d’una xarxa, instal·lades en els municipis de la costa, per a vigilar el litoral del territori valencià i prevenir-lo d’invasions. Algunes han estat restaurades i alberguen museus en el seu interior. N’hi ha d’altres de les quals solament es pot visitar la part exterior, però totes són molt atractives, tant per la seua història com per la seua ubicació. Este recorregut mostra, a més de les torres, un passeig per la història de l’època de les invasions i les conquestes.... Avant. <br /> <br /> TORRE DE LA REINA MORA I DELS ESCIPIONS (BIC) <br /> <br /> La torre de la Reina Mora està situada en el vessant de la muntanya del Castell de Cullera, enfront del nucli de població i en el camí del Calvari. Va ser construïda al segle XIII i formava part del perímetre defensiu del castell musulmà amb quatre torres més. Una altra d’elles és la Torre Octogonal o Torre dels Escipions, denominada així perquè al seu voltant es van trobar monedes romanes d’aquella època. És un dels escassos exemplars de torre amb planta polièdrica octogonal que hi ha a la Comunitat Valenciana i l’única en la comarca. La torre de la Reina Mora era l’accés o porta cap a l’interior de l’albacar del castell, amb una entrada en forma de colze que dificultava el pas als assaltants. El 1631 va ser habilitada com ermita, dedicada a Sant Rafael i després a Santa Anna, per això és coneguda també com torre de Santa Ana. És de planta quadrada i està distribuïda en dos plantes. Ha estat molt ben restaurada, solament se n’ha modificat la part superior, on es trobava l’habitatge de l’ermità. La teulada és emmerletada. Al seu interior hi ha una exposició permanent sobre les diverses funcions que ha tingut la torre. Més informació en Tourist Info Cullera, tel. 961731586. <br /> <br /> TORRE DEL MARENYET (BIC) <br /> <br /> Situada a Cullera, en la zona del Marenyet, està perfectament restaurada i és un model a seguir per a recuperar els bastions defensius de la costa que han sobreviscut fins als nostres dies. Al principi estava al costat de la desembocadura del Xúquer, però la riuada del 1864 canvià el curs del riu deixant la torre enmig del camp, a un quilòmetre de distància del curs fluvial. Va ser construïda el 1557, en el regnat de Felipe II, per l’italià Gian Battista Antonelli. La torre està enquadrada dins del programa de fortificacions de la costa valenciana, entre les quals hi havia la torre del Cap i la torre Casa del Rei (completament destruïdes), que servia per a defensar-se dels berberiscos. Torre circular de 10,75 metres de diàmetre i 13,50 d’alçada, amb la coberta preparada per a albergar peces d’artilleria. Torre visitable, amb una exposció permanent sobre funció històrica. Més informació en Tourist Info Cullera, tel. 961731586.<br />  <br /> TORRE DE LA COVA DE LES MERAVELLES I TORRE GÒTICA DE SANTA CATERINA (BIC) <br /> <br /> La torre de la Cova de les Meravelles constituïx un cas excepcional, no és una construcció militar, encara que ho parega, ni es remunta a l’edat mitjana, com es podria suposar. Va ser un capritx d’un particular, erigida el 1912 per a tancar i controlar l’accés a la cova que li dóna el seu nom. S’encarregà del seu disseny l’arabista Julián Ribera Tarragó. Situada a la part alta d’un turó a pocs quilòmetres d’Alzira, crida l’atenció per les seues proporcions —encara que li falta l’últim pis— i per haver tingut decorats amb mosaics els seus murs exteriors. El de ponent, amb una mitja lluna blava, es conserva quasi intacte. La cova de les Meravelles està protegida, puix en el seu interior viuen dos espècies de rates penades en perill d’extinció. Està inclosa en el Catàleg de Coves de la Comunitat Valenciana. Es troba dins d’una propietat privada i és visible des de l’antiga carretera a Carcaixent-La Barraca, en terme d’Alzira. La torre gòtica de Santa Caterina, construïda en la zona més alta de la vila d’Alzira, en la plaça del Sufragi. Originalment complia funcions de vigilància i comunicacions, i va ser incorporada posteriorment a l’església amb motiu de les ampliacions barroques d’esta, com a torre-campanar. Presenta la seua base semienterrada per la sedimentació de les inundacions històriques —més de dos metres—, així com també una inclinació estructural per la debilitació del fonament, que també en època històrica va ser corregida en els cossos superiors recrescuts. <br /> <br /> TORRE DE SANT MIQUEL<br />  <br /> Està emplaçada en un promontori que es pot veure des de tot el territori que l’envolta. L’ermita de Sant Miquel, construïda en l’època medieval, està adossada a la torre islàmica, de la qual solament queden els fonaments. A causa de l’emplaçament estratègic que ocupa, cobrint l’accés del nord i el camí d’Alzira, es pot suposar que ens trobem davant una torre de vigilància que solucionava la manca de visió que tenia el castell de Corbera cap a ponent. Este conjunt arquitectònic es construí sobre un assentament temporal de l’època del Bronze Valencià. El disseny constructiu és el mateix que el de les torres de Racef (Almussafes) i Musa (Benifaió): un quadrat amb murs de càrrega i un mur diafragmàtic central que definix dos àmbits iguals i on descansen els arcs, si bé en este cas la torre era de poca altura. Més informació en l’Ajuntament de Corbera, tel. 962560003. <br /> <br /> TORRE BORRERO <br /> <br /> Visible des de la carretera que unix Alginet amb Algemesí, la torre està molt ben conservada i es troba dins d’una finca agrícola. Era la torre defensiva d’una antiga vila medieval, probablement islàmica. Manté la seua altura original però ja no té els merlets característics. <br /> <br /> TORRE LUENGO <br /> <br /> A uns dos quilòmetres d’Alginet, en zona d’horta i envoltada de camps de tarongers es troba esta torre singular. Està molt restaurada i modificada, i forma part d’una explotació agrícola. L’escut nobiliari que s’hi conserva està declarat BIC. <br /> <br /> TORRE DE LA PLAÇA (BIC)<br />  <br /> Situada a la Plaça Major de Benifaió, al costat de l’Ajuntament. La seua construcció es podria remuntar al període almohade (S. XI-XIII). La torre ha tingut diverses utilitats al llarg de la seua història; magatzem, presó (encara conserva els graffiti fets pels presoners en les parets interiors en forma de calendari) i els darrers anys va ser utilitzada pels criadors locals de coloms. La seua base és de forma piramidal i té una altura pròxima als 23 metres, amb remat emmerletat. Els seus murs d’1,30 metres d’ample van ser construïts amb el sistema tapial. Actualment està unida a la casa-palau dels Falcó, barons de Benifaió, del segle XVII, amb la qual formava l’antiga fortificació senyorial. Alberga la col·lecció museogràfica dels materials arqueològics recuperats en els treballs de la seua restauració, realitzats entre 1994 i 1996. Més informació al tel. 961781019. <br /> <br /> TORRE MUSSA (BIC) <br /> <br /> També coneguda com «la torre de l’Horta» per estar situada enmig de camps. És el vestigi més antic de Benifaió i l’único de la reconquista, encara que la seua construcció es podria atribuir als moriscs en el segle XIII. Damunt del seu basament de tres metres d’alçada es troba la porta d’entrada. El seu interior és peculiar pel fet que en les parets s’obrin centenars de forats, molts d’ells amb restes d’estaques que s’utilitzaven per a pujar a les plantes superiors, ja que no disposava d’escala. Des de l’exterior únicament es poden veure quatre lluernes i alguns merlets. TORRE RACEF (BIC) Assentada en el centre històric d’Almussafes, enfront de l’església parroquial, la torre és una construcció andalusí datada entre els segles XI i XIII. En alguns casos apareix com torre de Mansa, i és a partir de la documentació cristiana quan se cita amb el nom de Racef, que pot fer referència a «construcció prop d’un camí». De fet, la paraula «al mazaf» (duana) pareix que dóna nom al poble, ja que els mercaders que passaven per la torre pagaven el portatge. Va ser totalment renovada el 1996. Estava emmarcada dins d’una construcció anomenada «el Castell», que va ser derruïda el 1981. Té una estructura de planta quadrada lleument trapezoïdal, construïda amb el sistema tapial. La seua base és de 10 metres, té una alçada de 24,70 metres repartits en cinc plantes i culmina en una terrassa amb merlets. L’accés normal a la torre es feia per la primera planta i per la cara nord; ara es fa per la planta baixa, on s’ha construït una escala que comunica amb les superiors. S’hi va trobar una porta en la cara oest a cinc metres d’altura i que es conserva en l’actualitat, a la qual s’accedia amb una escala de fusta que es retirava quan la torre havia de quedar incomunicada. Per a concertar visites, tel. 961782050. <br /> <br /> TORRE DE TRULLÀS (BIC) <br /> <br /> Estava situada a cinc quilòmetres a l’oest de Sollana, en zona agrícola. Torre destinada a la vigilància de l’antic poblat de Trullàs, que era molt vulnerable per trobar-se enmig d’una extensa i fèrtil plana. En l’actualitat tan solament en queden unes ruïnes, erigides en un monument en el mateix lloc on es trobava la torre. Era de planta quadrada i molt similar a les torres d’Almussafes i Benifaió. Va ser derrocada cap al 1914. El monument consta d’una base de maçoneria i sobre ella carreus i material constructiu de la torre o de les estructures del despoblat de Trullàs. Hi ha constàcia que Sollana va tenir altres dos torres que feien de defensa avançada de la ciutat de València. La més important, que va donar origen a l’actual nucli urbà, es trobava on actualment és la Plaça Major. Tampoc no queda cap vestigi de la torre de Rafalcadí o Raal Alcayt, pròxima al Romaní. Més informació a l’Ajuntament de Sollana, tel. 961742710.<br />  <br /> TORRE MEDIEVAL <br /> <br /> La torre del Castell és l’únic vestigi del que fou castell d’Alfarp, del segle XII. Es troba en la part més alta de la població, enfront del riu Magre i concretament en el número 7 de la plaça de Dalt, envoltada i encaixonada per habitatges particulars que l’oculten parcialment. Està construïda d’argamassa i maçoneria i en la seua base es veuen diverses làpides amb inscripcions llatines. Probablement va ser una construcció islàmica, per la tècnica constructiva, encara que no pot descartar-se que fora una edificació feudal que utilitzara materials i mà d’obra musulmana. Igualment, només podem fer conjectures sobre l’aspecte i grandària del castell al qual pertanyia esta torre; hagué de tractar-se d’una fortificació menuda que defensaria l’alqueria i els seus habitants. A Alfarp es troben les coves del Barranc de la Falaguera, on s’han descobert pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. S’hi accedix per una senda que recorre el barranc, un paratge de gran riquesa botànica i paisatgística. Estes pintures no es poden visitar i estan protegides per reixes.]]>

imagen]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=2670http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=2670aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Mon, 17 Mar 2008 09:19:57 GMT<![CDATA[RECORREGUT PER L'ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS – ERMITA DE «SAN JOSEPE». - CHULILLALa ruta ens mostra l’arquitectura urbana del nucli històric de la vila, on contemplarem la configuració de cases emblanquinades i de carrers estrets amb multitud d’escalinates; este recorregut és el que s’anomena popularment Ruta de la Procesión. Partim des de la plaça de la Baronia en direcció al carrer dels Àngels per a arribar a l’església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels. «L’església data del segle XVIII, llevat de la capella de la Comunió, que és del segle XIX. El seu interior presenta una decoració purament barroca que recorda el prerenaixement espanyol del segle XV. Cal destacar els taulellets originals del presbiteri. Entre les seues obres més importants destaquen la talla de fusta policromada del segle XVI de la Virgen del Prado, així com un quadre de la Virgen de la Rosa del segle XVII.» Eixim de la plaça de l’Església pel carrer Buena Vista fins arribar al mirador de La Peñeta des d’on es pot contemplar el riu Túria, les hortes velles i El Frailecico, on es trobava una antiga fortificació talaia. Continuant pel carrer Major, arribarem a la plaça de Santa Elena, on es troba el monument a la Creu. Seguint pel carrer Major fins a la plaça de Francisco del Toro, Evelio Valero Paula i el carrer del Raval, arribarem fins a l’ermita de «San Josepe». «Edifici clàssic del segle XVII, que ha sigut restaurat recentment i la funció del qual era beneir els animals; al seu costat contemplarem un xiprer de més de 150 anys d’antiguitat.» Continuant pel carrer de València i eixint del poble trobem el mirador de Los Pilonicos, des d’on podrem contemplar una panoràmica espectacular del poble amb el castell en el cim. Pel carrer de València tornem a la plaça de la Baronia, inici d’esta ruta.]]>

imagen]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=2665http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=2665aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Tue, 11 Mar 2008 08:43:45 GMT<![CDATA[RECORREGUT MONUMENTAL PER MANISES I<p>PARC DELS FILTRES</p> <p>Rep el seu nom per trobar-se on anys arrere, concretament el 1850, va ser l’intent de construcció d’una planta potabilitzadora, la finalitat de la qual era subministrar aigua potable a la capital i als pobles de l’entorn, per a així intentar eradicar les epidèmies i la pesta. Este complex va servir durant més de seixanta anys per a abastir d’aigua depurada, segons els coneixements tècnics de l’època, València capital. Este complex s’estructurava mitjançant unes grans basses de decantació i una sèrie de filtres pels quals circulava l’aigua fins a un primer depòsit. Hui dia, l’únic espai que es conserva del complex original, ha sigut convertit, després de restaurat, en sala d’exposicions. En esta construcció destaca la utilització de la rajola caravista i es pot admirar una important mostra de l’enginyeria civil del segle XIX adaptada a un ús industrial, en la qual va participar el famós enginyer Ildenfons Cerdà. Les basses i els filtres existents, ja sense ús, van donar pas el 2003 a este parc on s’integren: el Parc Temàtic d’Història Valenciana: Una zona enjardinada on s’han col•locat una sèrie de plafons ceràmics, amb il•lustracions del personatge de còmic valencià Pumby, que ens oferixen una visió cronològica de la història de la Comunitat Valenciana començant en l’Edat de Pedra i concloent en el segle actual. I la mencionada sala d’exposicions Els Filtres, l’entrada de la qual es troba al final del parc i on se celebren exposicions temporals d’art.</p> <p>PLAÇA COR DE JESÚS Situada en el nucli antic de Manises, se la coneix també com l’antiga plaça del Mercat, per ser el lloc on es realitzava antigament el mercat. Compta amb una zona enjardinada i un espai per a realitzar actuacions a l’aire lliure.</p> <p>CASA DE CULTURA I JOVENTUT La Casa de Cultura i Joventut, és un edifici que data de l’any 1928. En un primer moment va ser convent de la Congregació Religiosa de les Carmelites Descalces, procedents de Lloret de Mar (Girona), on s’havien instal•lat després de l’expulsió de Mèxic per causa de la revolució de l’any 1916, fins que l’any 1984 va ser adquirit per l’Ajuntament de Manises per al fi actual. Edifici de dues plantes d’estil neogòtic que compta amb un interessant claustre amb suports de taulellets de l’època i una molt ben proporcionada capella amb volta d’arcs ogivals, hui dia dedicada a auditori i sala de conferències. En l’actualitat este edifici és la seu central de la Fundació Municipal de Cultura i Joventut, organisme autònom de l’Ajuntament de Manises i que gestiona la Casa de Cultura, l’auditori Germanies, les biblioteques públiques municipals, el Centre d’Informació Juvenil i la ràdio municipal de Manises. En l’exterior i rodejant-la trobem el jardí El Boscany, jardí que destaca per la decoració de la tanca. S’hi han col•locat una sèrie de plafons ceràmics representatius de jocs infantils. Estes decoracions són obra del taller maniser Gimeno Rius i van ser realitzades el 2003. Els murals són reproducció dels ja desapareguts i que antigament podien veure’s a la plaça d’Espanya de Manises. En ells s’escenifiquen escenes de jocs tradicionals valencians, temàtica d’acord amb el caràcter lúdic del lloc. Entre els jocs que es representen apareixen el canut, el joc del burro, la pilota a llargues, el pet i tou, el marro furtat, pelant panolles, etc.</p> <p>PARC DEL FERROCARRIL Parc infantil decorat amb murals ceràmics que representen la història del ferrocarril de Manises, des dels inicis en 1889 amb les locomotores de vapor. L’arribada del ferrocarril a Manises va tindre una gran importància, perquè va permetre als fabricants de Manises donar eixida als seus productes, com també rebre les matèries primeres. Estos murals ceràmics són obra de l’artesà maniser Francisco Romero Botet.</p> <p>AVINGUDA BLASCO IBÁÑEZ Avinguda que constituïx una artèria principal del municipi on podem veure: la creu amb incrustacions ceràmiques sobre la pedra, monument al ceramista maniser i una gran col•lecció de monòlits ceràmics. Enfront de vostés es troba una creu de grans dimensions amb incrustacions ceràmiques sobre la pedra. És obra del ceramista maniser José Gimeno Martínez, inicialment erigida al Calvari i traslladada a este lloc el 1973. És un exemple més d’este artesà que recrea amb gran mestria la ceràmica popular dels segles XVIII i XIX. Este monument es va construir en record de les víctimes de la Guerra Civil. A la dreta i uns metres més cap avant, trobem el monument al ceramista maniser i, en especial, al senyor José Gimeno Martínez, artesà exemplar que va destacar entre 1920-1970 en la recuperació per a Manises de la ceràmica popular dels segles XVIII i XIX, mitjançant la investigació de fórmules i pràctiques desaparegudes de caràcter tradicional. Amb el seu treball i creativitat l’artesà José Gimeno va fer que la ceràmica valenciana recobrara el seu prestigi. Este monument, inaugurat en 1969, és obra de l’escultor valencià Octavio Vicent. Al llarg de tota l’avinguda trobem una sèrie de monòlits ceràmics que, encapçalats per l’escut de Manises i una vista del municipi, ens mostren de manera gràfica tots els estadis que intervenen en el procés d’elaboració de la ceràmica, a més de la vida i obres del llorejat escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez, de qui rep el seu nom esta avinguda. Estos plafons ceràmics són obra de l’artesà ceramista Juan Colón Buendía, artesà que seguint el solc de José Gimeno Martínez, ha recreat a la perfecció l’estil de la taulelleria valenciana dels segles XVIII i XIX.</p>]]>

imagen]]>http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=2020http://www.valenciaterraimar.org/user_page_167.wbe?cnt_id=2020aurelio.calvache@dival.es (València, Terra i Mar)Tue, 12 Jun 2007 08:01:01 GMT